Herències

L’hereu únic i universal d’una persona difunta va descobrir que l’herència incloïa un deute superior al valor dels béns que la componien. Després que acceptés aquesta herència tàcitament, va aparèixer un document que la causant (la persona finada) havia atorgat i que l’hereu desconeixia en el qual es reconeixia el dret dels nebots polítics de la causant a cobrar, quan morís, el valor de mercat d’unes finques que la havia rebut del seu marit com a usufructuària —dret que no dona la plena propietat del bé, sinó l’ús i gaudi d’aquest— amb facultat de poder-ne disposar sense límits i que, fent ús d’aquesta facultat, l’havia venut. En aquest document, que no es menciona al testament, ordenava que, a falta de diners en efectiu quan morís, es fes front al deute venent un pis propietat seva.

Els nebots de la causant, creditors d’aquest deute, reclamen el seu dret davant dels jutjats, que els donen la raó i condemnen l’hereu a pagar la quantitat reclamada, que excedia en molt el valor dels béns que havia heretat.

L’hereu-deutor va intentar, sense èxit, que la quantitat a retornar almenys no excedís el que havia rebut, així que va voler que es declarés la nul·litat per error de l’acceptació de l’herència, en no haver pogut conèixer l’existència del deute ni la magnitud d’aquest fins que se’n va determinar l’import.

Els tribunals no estimen la petició, en considerar que va confirmar tàcitament l’acceptació de l’herència quan va acudir al procés previ per al cobrament del deute instat pels nebots. A més, l’acció perquè es declari nul·la l’acceptació ha caducat, ja que s’ha superat el termini de quatre anys establert legalment, a comptar des que els nebots de la causant van demandar l’hereu en aquest procés previ.

L’hereu esgota l’opció del recurs davant el Tribunal Suprem (TS), que li dona la raó i reconeix l’existència d’un error invalidant en l’acceptació de l’herència.

El TS diu que l’hereu, quan va acceptar l’herència de manera tàcita, no tenia coneixement de l’existència del deute reclamat ni de la magnitud d’aquest, i tampoc sabia que es veuria obligat a respondre amb els seus propis béns. Si ho hagués sabut, no l’hauria acceptat. Es tracta, doncs, d’un error determinant, essencial i excusable, en no apreciar-se que es podria haver salvat amb una diligència normal. A més, aprecien que la voluntat de la causant era reconèixer el pagament només amb béns hereditaris.